Tornar a escriure aquí es com si passes les mans per el llom d'una llibreta amiga i estimada, a qui li explico cabòries i demés i que després amb el temps ella m'explica histories que havia oblidat.
Per que sí, sóc desmemoriada.
Oblido llocs, coses i persones, però em queden sensacions, converses i vivències, suposo que cadascú ordena el cap com sap i pot i el meu no deu tenir habitacions amb calaixos, si no, tobogans i globus i jo vaig caient per els tobogans i els globus son per allà de qualsevol manera i coincideixo amb ells de tant en tant i em fan companyia.
Quina manera mes estranya de tornar a escriure. Son moltes coses que em venen al cap i molts moments viscuts des de la darrera vegada que vaig seure a escriure.
Hi han moltes coses que vull fer, i algunes que fa uns mesos que son pendents, estic intentant posar-me al dia i no aturar les altres que pertoquen al moment.
No sé per quin motiu em ve al cap en Llach i aquest meravellós espectacle, que em fa sortir les llàgrimes i pensar i sentir i somniar... Com m'hagués agradat ballar amb en GLEN ÇAÇI , però no toca per ara.
Que toca? Tantes tecles, que totes sembla que sonen be, que totes remouen coses i després ens quedem amb el Do Mi Sol conegut i que ens escalfa el cor. No puc deixar de posar l'enllaç sentiments i ja paro, no vull atabalar massa. Només lo justet, per remoure.
Penso en el mestre que deia, per canviar quelcom cal voler començar i el canvi sempre ens permet estar desperts.
Us allargo la mà, us miro, us escolto i m'assec, després de mirar el cel d'aquesta tarda, d'escoltar-la riure i de pensar-te, seguim creant.
Gràcies per passar-te per aquí.