Crítica cap a les captures

Penso que tenir eines, no ens obliga a fer-ne ús abusiu.
Si el fet de tenir cotxe ens obligués a donar voltes a cada instant.
Si tenir telèfons ens obligués a estar trucant a tothora, sense discernir-ne.

No seria esgotador?

Al meu voltat em trobo massa sovint amb una càmera a la mà.
I no amb intenció de crear, de capturar la màgia que ens envolta.
Si no amb la senzilla intenció de dir, he estat allà, ho he fet o ha sigut així.
No tenim massa memòria i de segur que les fotos ajuden...

Cal fer fotos a tothom? En totes les reunions?
I pitjor encara, en uns tallers per els que has pagat per assistir-hi?
sense ni demanar, ni que sigui amb la mirada si es vol ser fotografiat?
i ja no cal que comenti si un vol o no ser " penjat" a la xarxa.

Demano, si us plau, una mica de respecte, ara ningú et fumarà a la cara sense pensar-ho dos cops,
però si et descuides et foragitaran a fotografies no volgudes i perdoneu,
l'excusa que et volen, t'aprecien o mil coses més... es una mica pobre.

Estimeu-me com jo vull i deixeu les fotos per les coses precioses que fem,
per les coses precioses que ens envolten i sentim una mica més, gaudim el moment,
abracem de veritat, fem un petó sentit, no ens caldrà una fotografia.

Batibull

Hi han coses que voldria comentar, unes amb molta calma i d'altres amb molta atenció, unes sóc crítiques amb el que veig al meu voltant o m'hi he trobat immersa i d'altres son d'admiració cap a algunes persones que segueixo. Però avui ha estat un dia llarg de feina, d'ordre i de proves.


No tot ha sortit bé, com toca, però han sortit tresorets i n'estic contenta. El que sí m'adono és que la feina no sempre és visible en la mesura del temps que hi has invertit. Segurament aniré adquirint agilitat i en treure més profit.

De vegades

De vegades una té ganes de fer, però les circumstàncies no permeten un respir, la feina, la canalla, la casa, el cansament o mil coses més.

Però la majoria de vegades, si deixem certes coses al marge... que ja farem en un altre moment ( la feina no marxa mai ) podem fer quelcom, ni que sigui una estoneta. I si es pot compartir, encara millor.

La càmera ja la duc al damunt tot el dia i en quan trobo un nuvolet, unes fulles, una pared velleta o quelcom que em dona curiositat, cap allà que hi vaig...

Així que ara només cal establir com a costum escapar-me una estoneta a fer feina i que la inspiració m'agafi amb les mans brutes i llesta per interpretar-la.

Estic contenta, poquetes coses, però queden mones.


Comencem l'any amb un nyanyo i amb il.lusió, com diu en Mas del Polònia, es clar.